Que
estrictament m’invoquin
les teves
insolents esgarrapades,
les roses
que restregues als meus ulls
com un
trofeu cromat de sang i punxes.
Que torni la
guineu a degollar-me,
a conquerir
la meva llibertat ferotge,
gemegarem de
vi embriacs i nus i erràtics
i deixarem
la pell tacada de maduixes
i el sexe revoltat
a la safata dels voltors.
Que
m’incriminin si s’esventra l’aire,
que em
condemni l’hora de la mort quan cau,
que plori la
lluna i que es recremi el sol.
Jo tinc un
silenci de cavall al coll,
de renills
de sutge i de cadells absorts,
la vida que
tinc, com un espès enyor
de l’home
que torna a la nit del tros.
Que no
s’aturi l’ànsia de tenir-te a prop,
que giri el
cor i bategui com una baldufa,
que perdi
els sentits el cervell més estricte,
que
m’invoqui el teu nom la tragèdia del coit
i la vida
que tinc, enfilada a la finestra
on s’aboca i
es llença com un nàufrag al mar.
Que em
perdonin els fills tanta cendra,
que no
tinguin por del silenci dels mots,
que
estrictament m’invoquin a l’alba
quan la llum
es mostri i apagui el dolor.
Jo tinc un
silenci de cavall al coll,
de negra
crinera de blancs aldarulls,
els anys de
Ripoll que em venen a veure
amb una
estelada de garsa i orgull.
Que els déus
em perdonin l’accent més agut,
el temps
se’m fa d’anys, gasela i minuts.
X. Rivero 2014
